 |
|
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
PERE ALSIUS i TORRENT - Farmacèutic i historiador - (Banyoles, 1839 - 1915)
Tot i ésser farmacèutic de professió, Pere Alsius fou el pioner de diferents disciplines tals com l'arqueologia, la paleontologia, la geologia, la prehistòria i la historia locals, matèries que va desenvolupar amb passió al llarg de la seva vida, molts treballs i estudis dels quals, va deixar per escrit a través a diferents publicacions, realitzat entre els anys 1871 i 1909. El seu primer treball, fou dedicat a l'estany de Banyoles, i el darrer, ja amb 70 anys, dedicat a diferents aspectes i personatges banyolins relacionats amb la contesa bèl·lica que van viure sobre tot Girona i voltants, amb la guerra de la independència o Guerra del Francès (1808 - 1814).
Fou una obra que naixia quan es complia el centenari de la contesa militar. Tanmateix, possiblement la que va tenir més ressò fou "El magdaleniense en la provincia de Gerona (1907)", que recull les seves excavacions i estudis a l'any 1871 en el paratge conegut com la Bora Gran d'en Carreras a Serinyà, i que seria considerada com una de les primeres aportacions de la prehistòria de Catalunya. Tanmateix el fet que li reportaria més prestigi, seria la "Mandíbula de Banyoles" un fòsil descobert l'abril de 1887 pel picapedrer Llorenç Roura en una pedrera de Mata, en una zona coneguda com Pla de la Formiga. Aquest la va portar a Pere Alsius, el qual hi va començar a fer els primers estudis i a netejar-la. Haurien de passar més de 100 anys per poder tenir una dades fiables del seu origen, edat i característiques del seu posseïdor, o posseïdora, que segons sembla era una dona. Pere Alsius i Torrent va néixer a Banyoles el 15 d'agost de 1839, la mateixa ciutat on hi finaria a l'edat de 75 anys, el 20 de febrer de 1915. Era fill de Miquel Alsius Ribas i de Francesca Torrent Constants, i donaria continuïtat a la nissaga familiar de farmacèutics que havia començat pels volts de 1706, essent ell la tercera generació. Va cursar els estudis de farmàcia a la Universitat de Barcelona, en aquella època ubicada en l'antic convent del Carme, situat en el barri del Raval i actualment desaparegut ja que fou enderrocat a l'any 1874, immediatament després que la universitat es va traslladar a l'actual Plaça Universitat. Acabà els estudis als 22 anys, el 10 d'octubre de 1861, obtenint el premi extraordinari de la llicenciatura. Es posar a treballar a la farmàcia familiar, en aquella època coneguda com a Can Fina, i de fet, malgrat l'extraordinària i intensa activitat històric i arqueològica, mai va deixar d'exercir la seva professió apotecaria. En aquesta línia, fou un dels fundadors del col·legi de farmacèutics de Girona. Home actiu i inquiet, no únicament va desenvolupar amb rigor la seva tasca professional com a farmacèutic i apassionat per les ciències del coneixement històric i antropològic, sinó que fins i tot va tenir temps per dedicar una part de la seva vida a la política local. Entre els anys 1889-1891 va ostentar el càrrec d'alcalde de la ciutat de Banyoles i, deu anys més tard li fou atorgat el primer grau de títol honorífic de Cavaller de l'Ordre d'Isabel la Catòlica, una institució civil creada a l'any 1815 per Ferran VII, però que en renuncià. Avui Banyoles, té dedicat un llarg carrer en el seu honor, que comença en la cantonada de l'ajuntament de Banyoles i finalitza en el número 356 on hi ha el Poste de Mata. També l'institut d'educació secundària porta el seu nom. El passat novembre 2015 va tenir lloc a Banyoles durant els dies 20, 21 i 22 el XXII Col·loqui de tardor 2015, amb el nom de "Pere Alsius i Torrent (1839 - 1915). Un farmacèutic entre la Renaixença literària i la científica". Organitzat pel Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles conjuntament amb la Universitat de Girona, es van portar a terme diferents ponències, conferències i exposicions, que van fer que la figura d'aquest insigne farmacèutic i apassionat de l'arqueologia i la historia locals, sigui una mica més conegut i estimada pels seus conciutadans i forans.
FRANCESC D'ASSIS DARDER I LLIMONA - Veterinari, metge, taxidermiste i naturalista - (Barcelona, 1851 - 1918)
Francesc Darder va néixer en el sí d'una família amant dels animals i la natura, ja que el seu pare Jeroni Darder i Feliu (Barcelona, 1804 - 1889), ja era veterinari, i per tant, molt vinculat al món dels animals. Quan a l'any 1855 es va crear a Barcelona la "Academia Médico-Veterinaria Barcelonesa", que seria el preludi de l'Associació Veterinaria de la provincia de Barcelona i posterior Col.legi de Veterinaris de Barcelona, ell en seria el vicepresident. Francesc Darder tenia un germà més petit, l'Antoni, també veterinari i que fou president del Col.legi de Veterinaris de Barcelona, podent ésser-ho només un any, entre 1916 i 1917, any de la seva mort, als 59 anys. Una part important de la seva vida la va dedicar a l'estudi i investigació de la triquina [1]. Francesc Darder i Llimona, va néixer a Barcelona a l'any 1851, va estudiar a l'Escola Veterinària de Madrid i posteriorment a Barcelona en la Facultat de Medicina. Durant la seva vida, va exercí de veterinari, però paral·lel a la professió, tenia dues gran passions, les ciències naturals i la taxidèrmia [2].
En aquesta línia obre a Barcelona la Casa Darder, en el carrer Jaume I, una botiga on hi ven animals dissecats i diferents objectes i materials relacionats amb la Història Natural i el cos humà. Poc temps després, obre un museu a Barcelona, a la Via Diagonal que portarà el nom de Museu Darder. A l'any 1892 l'aristòcrata i banquer barceloní Lluís Martí-Codolar i Gelabert, va oferir la seva col·lecció d'animals exòtics i autòctons a l'Ajuntament de Barcelona. L'ajuntament va aprovar l'adquisició i va habilitar una zona en el recinte del Parc de la Ciutadella, d'aquesta manera naixia el Parc Zoològic de Barcelona. En Francesc Darder, seria nomenat primer director del centre, amb la finalitat de cuidar i estudiar els animals. Amb el temps, anava creixent la idea de fer del Parc de la Ciutadella, un espai dedicat a les ciències naturals, materialitzant-se a l'any 1906 la creació de la Junta Municipal de Ciències Naturals que incorporava el Museu Martorell, Zoològic, Zootècnic, l'Hivernacle i l'Umbracle. En Darder, conjuntament amb la direcció del zoo, també fou responsable del Museu Zootècnic, des del seu origen a l'any 1892.Darder desenvolupa una tasca molt activa en la conservació dels animals i amb la introducció de noves races d'animals al territori català, però hi va haver una part molt important, que fou el detonant de la seva relació amb Banyoles.
El laboratori ictiogènic [3] va iniciar la cria i futura reintroducció de 45.000 exemplars de peixos als rius i estanys catalans, aquest fet i la singularitat de l'estany de Banyoles el porta a ésser un assidu visitant de l'estany i entorns, com també del Balneari de la Font Pudosa. La presència de la Font Pudosa, d'aigües amb propietats curatives i d'un singular gust degut al seu contingut de gas sulfhídric, popularment conegut com d'olor a ous podrits, el va portar a fer curosos estudis, conjuntament amb les peculiars característiques limnològiques del ecosistema de l'estany, per les característiques pròpies de manca de peixos en les seves aigües. A l'any 1910 en Francesc Darder amb la col·laboració del consistori i la gent de Banyoles, van organitzar la primera Festa del Peix, on a la mainada se li van donar alevins, que són cries de peixos per tirar-los a l'estany. Aquesta acció fou completada per treballadors de Parc Zoològic de Barcelona, que van tirar milers d'exemplars de peixos que havien portat amb aquaris portàtils des de Barcelona, procedent dels propis criadors, el que avui denominaríem una piscifactoria. Coincidint amb la popular festa, es va portar a terme a Banyoles, una exposició vinculada als actes festius, la primera Exposició de Piscicultura i Pesca.La repoblació de peixos a l'estany de Banyoles, no fou única per part del laboratori ictiogènic de Barcelona, sinó que altres poblacions, com Girona o Ripoll, entre d'altres municipis catalans en van rebre els beneficis del treball de Francesc Darder i els seus col·laboradors. L'èxit de la Festa del Peix a Banyoles fou tal, que va animar al consistori i al mateix Darder a crear un laboratori ictiogènic en la mateixa vila de Banyoles, ja que encara no era ciutat; això passaria deu anys més tard. El nou laboratori que es va muntar en el mateix edifici de la Casa de la Vila, va possibilitar que les visites de Francesc Darder a Banyoles fossin molt freqüents. El vincle entre Darder i Banyoles, es consolida del tot quan proposar al consistori la creació d'un museu-biblioteca dedicat a les Ciències Natural, i es mostra com a principal portador de peces i objectes al museu-biblioteca de nova creació, la majoria procedents del que havia nomenat com Museu Darder de la seva botiga de Barcelona. Després de certa controvèrsia per l'emplaçament de l'entitat, es va fer en dues sales del que en aquell moment era la "Escuela Graduada de Niñas". Aquesta controvèrsia venia per la oposició de la directora del centre, i de la possibilitat que el museu-biblioteca finalment anés a muntar-se en els locals del Jutjat on també era prevista la instal·lació d'una escola de belles arts. Periòdicament es va anar fent en diferents remeses, el trasllat de les peces des de Barcelona a Banyoles, on el mateix Darder s'hi desplaçava i controlava el seu desempacat, de les peces que s'havien embalat al Museu Darder de Barcelona. Finalment, el dia 22 d'octubre de 1916, i durant la Festa Major de Banyoles, s'inaugurava el Museu-Biblioteca Darder de Banyoles, amb tres seccions: zoologia, indústries derivades dels productes animals i anatomia humana. El nom original el conservaria fins 1932, quan seria únicament nomenat, Museu Provincial Darder, i finalment només Museu Darder.
Gràcies a la iniciativa de Francesc Darder, Banyoles té el goig de poder dir que disposa del segon museu més antic de les comarques gironines. Feia 70 anys, al 1846 que s'havia creat el Museu Provincial d'Antiguitats i Belles Arts a Girona, que després de diferents ubicacions, finalment a l'any 1857 quedaria definitivament instal·lat en l'antic monestir de Sant Pere de Galligants, avui és l'actual seu gironina del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Francesc Darder, que tant havia estimat als animals, una espècie d'aquest grup, un rèptil carnívor, una serp, fou el que li provocà la mor a l'abril de 1918 a causa del verí, que li va injectar per una picadura, després de dies d'agonia. Al llarg de la seva activa vida, va recollir gran nombre de premis, guardons i reconeixements acadèmics i populars, com el d'ésser nominat com Fill Adoptiu de Banyoles. També va escriure gran nombre d'articles de diferents temes vinculats a la zoologia, veterinària i piscicultura. Va editar varies revistes on hi destaca la "Zookeryx" i "El Naturalista", com també diversos llibres i fulletons dedicats molts d'ells a la cria d'animals de granja, tals com: "Cria de Ocas","Manual práctico de veterinaria doméstica","Exterior del Caballo","Cria de Palomas" o el més extens, "El conejo, la liebre y el tapórido".
ELS ABAtS DEL MONESTIR DE SANT ESTEVE DE BANYOLES - Monjos benedictins - (812 - 1835)
El nombre màxims responsables que va tenir el Monestir de Sant Esteve de Banyoles, foren en total 64 abats, el primer dels quals fou l'abat Bonitus que procedent de terres franques. Va arribar a terres gironines per tal de fundar un cenobi benedictí en un indret conegut com "Balneolae", un mot d'arrel llatina que significa "banys" i, que molt probablement podria tenir el seu origen en uns remots banys existents de l'època romana, fet que no seria un aspecte refusable donada la qualitat salutífer de les aigües de l'estany, riques en components sulfurosos i carbonats. En aquest lloc, sembla que ja hi havia o hi havia hagut una església visigoda, i fou damunt d'aquesta antiga construcció on l'abat Bonitus va edificar la nova església i unes dependències annexes com les habitacions pels monjos i altres d'acolliment per a pobres; aquesta església i dependències serien totalment transformades al llarg dels anys. Aquestes arrels o inicis de la comunitat benedictina, sembla que els historiadors coincideixen que seria a l'entorn de l'any 812, fet molt important, ja que convertiria el monestir de Sant Esteve de Banyoles, com la primera congregació monàstica benedictina de Catalunya. Cal recordar que l'abadia més important de Catalunya i que forma part de la congregació benedictina, és l'Abadia de Montserrat, la qual està documentada la seva existència a partir de l'any 888. Anys després del 812 serien altres monestirs benedictins apareixerien en diferents indrets de Catalunya com: Sant Pere de Rodes, Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà, Sant Miquel de Cruïlles o el Monestir de les benedictines de Sant Daniel a Girona.
L'any exacte de la seva fundació del Monestir de Sant Esteve de Banyoles, no es coneix amb exactitud, però el fet que el rei franc Lluís I, el Pietós (778-840), atorgà protecció a la comunitat benedictina, a través d'un precepte de l'any 822, es coneix que la congregació fou fundada per Bonitus o Bonet, amb el consentiment del comte de Girona Odiló (801-812). Aquest document, de l'època de l'abat Mercoral, segon abat de la congregació, té data de l'11 de setembre de 822 i és la primera prova escrita sobre el cenobi de Banyoles i el seu primer abat.
Com en qualsevol institució on l'exactitud de la seva procedència o fundació la majoria de vegades es perd en el temps, es provocar el xoc entre la historia i la llegenda. Tot i que la documentació històrica situa l'abat Bonet com el primer cap de la congregació, la llegenda parla que en realitat fou l'abat Mercoral, que en realitat era Sant Mer. Sant Mer o també Emeri, sembla procedia de regne franc, concretament de Narbona i que va entrar a terres gironines acompanyant l'entrada de les tropes de Carlemany, atribuint-se-li molts miracles, fins i tot, batre el ferotge drac que hi havia a l'estany. Sant Mer, segons la llegenda, va abandonar el monestir per anar a viure en una cova enmig d'un bosc, des d'on controlava i parlava a la congregació. Sembla, va morir a Sant Esteve de Guialbes possiblement en el període entre els anys 800 al 827. Sant Esteve de Guialbes es un poble que pertany al municipi de Vilademuls, al Pla de L'Estany, on a prop del poble d'Olives, proper a Sant Esteve de Guialbes, hi ha una ermita dedicada a Sant Mer. Després dels abats Bonet (812-822) i Mercoral (822) es van anar succeint altres abats els quals cada cop més, anaven incrementant el seu poder i la seva influència sobre immobles proper o llunyans, possessions de terres i boscos i, evidentment sobre els seus súbdits. Aquest increment del poder de l'abat coincidia amb la magnitud física del monestir cada cop més ostentós i arribant a ésser tota una fortalesa amb torres, alts murs o fossars que eren els propis regs que evacuaven les aigües de l'estany. Un monestir no era únicament un espai habitat únicament per monjos, sinó que disposava d'una àmplia servitud i serveis complementaris. Fou en el segle XI quan el monestir va arribar al seu esplendor i per tant, l'abat dins i fora del monestir tenia un gran nombre de persones al seu càrrec que tenien diferents funcions. Alguns dels càrrecs externs eren tals com els encarregats dels molins, sastre, sabater, carnisser, conreadors, metge, cirurgià o notari. Interns, l'escuder de l'abat, cambrer (encarregat de les finances), missatger, porter, infermer (tenia cura dels medicaments, però també dels aliments), pregoner o criats dels monjos o d'hostes honorables. A més hi havia altres càrrecs més lligats a la vida monacal i eclesiàstica tals com el sagristà major, el sagristà menor, l'almoiner, el cabiscol (encarregat del cor), l'escobolari o campaner, el dispenser, cuidadors de malalts, conservadors d'objectes de culte, encarregats de la il·luminació, encarregats de les presons o el prior claustral entre molts altres; tots ells també, dependents de l'abat com a màxim responsable de la comunitat i de seguir la Regla de Sant Benet, el qual comptava amb el seu equip més proper que era el capítol monacal, format per monjos professos.
L'inici de les grans reformes que van permetre aquest gran cenobi fortificat els historiadors el situen a l'any 1086, i per tant, essent abat Benet (1078-1097). Tots els càrrecs i oficis descrits no serien designats o existents un cop acabades les grans obres, sinó que variarien al llarg dels anys de la seva existència. La vida i orígens dels abats de Sant Esteve són poc coneguts, coneixent el nom i el període en que van estar al càrrec del monestir i poca cosa més. Mossèn Lluís Gonzaga Constans i Serrats, capellà missioner i historiador local, en va fer un ampli estudi en funció sobre tot en base al moment històric que van viure els seus abats, i per tant, sota el seu criteri va dividir la presència dels abats del Monestir de Sant Esteve, en 5 grups: • Abats primitius: des de l'origen amb l'abat Bonitus o Bonet el 812 fins el 1050 amb l'abat Andreu. • Abats marsellesos: fou quan el monestir de Sant Esteve va estar sota la jurisdicció del Monestir de Sant Victor de Marsella, després del convuls període en què havia caigut en mans de l'aristocràcia, on els abats eren laics designats per aquesta classe social que només buscava l'enriquiment personal; el rang d'aquest període es situa entre 1078 amb l'abat Benet fins el 1207 amb l'abat Ramon. • Abats del país: període en el qual els abats eren procedents de les comarques gironines, comprés entre 1221 amb l'abat Guillem de Cartellà fins 1503 amb l'abat Francesc de Xetmar. • Abats comendataris: en aquesta etapa, els abats no tenien tota la dignitat eclesiàstica i molts d'ells eren nomenats per rei, des de 1503 amb l'abat Juan de Vera fins a mitjans del segle XVI, essent l'últim l'abat Bernat de Merlès. • Abats de patronat reial: en aquesta etapa que seria la última, tots els seus abats eren designats pel rei, anant des de l'abat Lluís d'Anglesola 1562-1572 fins a l'abat Lluís de Fluvià, que de fet ja no residia habitualment en el monestir de Banyoles. Com és lògic suposar, amb un mil·lenni on hi van passar 64 abats, aquests tenien procedències molt diferents, la seva tasca i tarannà era diversa, com el seu decurs personal, i per tant, van tenir diferents influències en el dia a dia del monestir. Per tant, des de abats dedicats al rol del monestir a altres molt diversos en les seves funcions pròpies d'un abat, dels quals fins els nostres dies han arribat el coneixement d'alguns de singulars, tals como: » Abat Guillem de Pau i Amorós (1409-1443): L'abat violent Fou l'abat segons sembla més violent i guerrer de tots, ja que es va veure immers en trifulgues de tot tipus, assassinats, empresonaments, enfrontaments amb altres estaments religiosos i reials, amb el seus súbdits i altres conflictes.Tanmateix, devia tenir també una vessant positiva ja que per exemple fou promotor del magnífic retaule de la Verges de l'Escala o de la en part desafortunada famosa Arqueta de Sant Martirià, entre altres donacions de ornaments, vestuari litúrgic o manuscrit pel monestir. Guillem de Pau, tot i tenir arrels de la noble família de Pau (Alt Empordà), va néixer a Cervera de la Marenda (Rosselló). Va tenir molts lligams durant la seva vida amb la noblesa i l'àmbit eclesiàstic on ambdós contorn hi tenia familiars. Va assistir a diferents sessions de les Corts a Barcelona, Sant Cugat de Vallès i Tortosa, i pels volts de 1409 va accedir com abat a Sant Esteve de Banyoles.
Mentre fou abat del monestir, Catalunya va està sota la sobirania de Martí l'Humà (1396–1410), Ferran I d'Antequera (1412–1416) i d'Alfons el Magnànim (1416–1458). Amb aquest darrer, hi va tenir fortes disputes per uns abusos contra el jurats de Banyoles, als quals els hi va agafar les claus de la ciutat i proferir amenaces de mor. Però també amb esposa del rei, Maria de Castella i reina consort d'Aragó, la quan el va fer empresonar. Aquest ordre la va portar a terme el seu cosí, en aquell moment bisbe de Girona, Bernat de Pau, que el va empresonar primer a la presó del Palau episcopal de Girona, i posteriorment al castell de La Bisbal, d'on es va escapar. Lliure va aconseguir visitar al Papa Eugeni IV (1431-1447) i al rei Alfons el Magnànim que ho va fer a Nàpols, per tal de defensar-se. Fou un altre cop restituït com abat, però per poc temps, ja que fou un altre cop empresonat i destituït com abat. Va quedar empresonat un altre cop en la presó del Palau Episcopal de Girona, on hi va morir o el van assassinar el 12 de juliol de 1444. Més tard, el seu cosí Bernat de Pau, el bisbe, fou acusar d'haver-lo fet matar per poder-se quedar les rendes del monestir. » Abat Antoni de Cartellà i d'Alemany Descatllar (1618-1622): L'abat assassinat
Procedia d'una família noble, el seu pare era Pere Galceran de Cartellà i de Perapertusa, senyor de Falgons, i la seva mare Maria d'Alemany i Descatllar. Els seus germans també van tenir càrrecs importants, el seu germà Benet com a prior a Banyoles i Alexandre senyor de Falgons. Antoni de Cartellà fou monjo del Monestir de Santa Maria de Ripoll, un dels altres centres benedictins a Catalunya amb un pes específic molt important en la història de Catalunya. En aquest monestir va tenir i exercir diferents càrrecs de responsabilitat, com també, en aquest cas a Lleida, fou rector del col·legi de Sant Benet de Lleida, un centre universitari i monestir que fou fundat pel Monestir de Sant Cugat i que va rebre a l'any 1592 la butlla del papa Climent VIII, on aproba la seva creació. El 1617 fou proposat pel càrrec d'abat del Monestir de Sant Esteve de Banyoles, iniciant-se en el càrrec a l'any següent. També fou visitador de la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense i anys més tard, en fou president, sense deixar en cap cas, el càrrec d'abat de Sant Esteve. No se'n saben els motius, però la matinada del 24 d'abril de 1622 tres monjos van col·locar un barril de pólvora sota la cambra de l'abat, una estratègia en aquest fallida, similar a la fou emprada a Londres a l'any 1605 per Guy Fawkes i altres, per fer volar el Parlament anglés i matar al rei Jaume I, i coneguda la trama com: "Conspiració de la pólvora" (Gunpowder plot). En aquest cas la tentativa no va fallar com la de Fawkes a l'any 1605; es va produir l'explosió i es va esfondrar el sòl del dormitori, matant l'abat com a consequència de l'acte. » Abat Antoni de Planella i de Cruïlles (1675-1688): L'abat 113è President de la Generalitat de Catalunya Antoni de Planella procedir de terres barcelonines. El seu pare fou Joan Francesc de Planella i Despujol, era senyor de Castellcir, baró de Granera, castlà de Tona i de Marfà i, veguer de Manresa, i la seva mare, Victòria de Cruïlles i Soler.Fou monjo i paborde major dels importants monestirs de Sant Cugat del Vallès i posteriorment en el de Santa Maria de Ripoll.
Per l'origen noble de la seva família va estar molt vinculat amb la reialesa, amb Carles II l'embruixa't (1665-1700), el qual fou el qui el va nomenat abat de Sant Esteve de Banyoles, on hi va prendre posició presencial el 14 de març de 1676.Durant el període que fou abat, va tenir lloc el transcendental plet entre l'abat i el Reial Patrimoni i dels veïns de Banyoles, sobre les disputes pel domini de les aigües de l'Estany.
Aquest finalment es va resoldre amb la Concòrdia de 1685 en què, el monestir traspassava els seus drets al Comú de la Vila, però es reservava els censos dels molins i altres prerrogatives.Va assistir al Capítols Generals de la Congregació Benedictina i al Concili Provincial a Tarragona. A mitjans de 1988 va deixar el càrrec d'abat a Banyoles, per ésser nomenat abat del monestir de Sant Pere de Besalú. A l'any 1691 fou escollit diputat eclesiàstic i, el dia 22 de juliol de 1692 fou nomenat 113è President de la Generalitat de Catalunya, quatre anys després d'haver estat abat a Banyoles, càrrec que va ostentar fins 1695. Durant aquest trienni s'inicia l'ocupació francesa d'una bona part del Principat que es va perllongar fins al 1697, ja que a l'any 1693 es va produir el setge de Roses i a l'any 1694 el de Verges, Palamós, Hostalric i Girona, en el marc de la Guerra dels Nou Anys (1688-1697). Deixat el càrrec de President de la Generalitat, el van succeir tres presidents més, Rafael de Pinyana i Galvany (1695-1698), Climent de Solanell i de Foix (1898-1701) i Josep Antoni Valls i Pandutxo (1701). El president Valls, en principi no fou acceptat pel Consell de Cent, i per causes que no es coneixen, fou un president interí, i va estar en el càrrec només un any. El successor de Valls fou un altre cop Antoni de Planella i de Cruïlles (1701-1704). En aquest segon mandat, va rebre Felip V de Castella i IV d'Aragó (1700/1724-1724/1746) quan va entrar a Barcelona el 2 d'octubre de 1701.Aquest segon mandat fou accidental, ja que fou acusat d'implicació en un tema de contraban. Després d'una denúncia per part de la Casa de la Bolla [1], els diputats varen fer una inspecció a casa seva el 15 de juliol de 1703, trobant-li unes robes no declarades. Li varen obrir un procés pel que va ser suspès de les funcions i de sou. Aquest fet va provocar, indirectament, un enfrontament entre els diputats i la corona per defensar les competències exclusives de la Generalitat per obrir processos. Malgrat tot, sembla va anar mantenint una certa autoritat i al final d'aquest segon trienni, fou rellevat a l'any 1704 en el càrrec de President de la Generalitat per Francesc de Valls i Freixa; Antoni de Planella i de Cruïlles, va morir el 10 de novembre de 1713 i fou sepultat en el monestir de Sant Pere de Besalú.
LLUÍS GONÇAGA CONSTANS I SERRATS - Capellà missioner i historiador - (Banyoles, 1 de novembre de 1901 - 16 juliol de 1955)
Fou capellà missioner diocesà, i va ésser destinat a l'any 1926 a exercí es seu apostolat a la Casa Missió de Banyoles, el mateix any que fou ordenat sacerdot. La Casa Missió de Banyoles, avui inexistent com a tal, era una entitat diocesana que va fundar a l'any 1851 Joan Planas i Congost (Navata,1812 - Girona,1886), escriptor, predicador, frare i vicari dominicà i professor del Seminari Diocesà de Girona. La Casa Missió, tenia com a comesa el servei de la predicació de la fe cristiana a Banyoles i comarca i estava atesa pel Col·legi de Missioners del Bisbat de Girona, que comptava amb un nombre diferent de clergues al llargs dels anys, com per exemple a l'any 1985 que eren 10 membres. Des de l'any 1863 la seva seu es va plaçar en l'antic monestir de Sant Esteve de Banyoles, però anys després fou tancada, no exercint la seva activitat actualment. A l'any 2007 el bisbat de Girona hi va dipositar un fons documental de gran valor històric, acumulant en l'actualitat uns 4.000 títols i una col·lecció enquadernada d'impresos. Aquest fons actualment, l'Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany ofereix per Internet un catàleg de llibres que van des del segle XVI fins el XX. Cal esmentar que amb tota aquesta documentació hi ha uns 4.000 volums que la Casa Missió va anar acumulant al llarg de la seva història on hi predominen els referents documents de predicació, exercicis espirituals i prèdiques evangèliques a diferents indrets de les comarques gironines, a part d'un bon nombre de llibres de disciplines com el dret, història, geografia, literatura o ciències. Mossèn Constans va néixer a Banyoles l'1 de novembre de 1901 assistint en els seus primers anys a les Escoles Nacionals de la ciutat, fent després els primers estudis eclesiàstics a la Casa Missió de Banyoles, on hi tornaria com a missioner al 1926. Posteriorment, iniciar estudis en el Seminari del Col·legi de Santa Maria del Cullell i més tard, els complementaria en el Seminari Diocesà de Girona. A Girona va estar hostatjat en diversos llocs de la ciutat, primer en el "Hogar Infantil de Nuestra Señora de la Misericordia", edifici actualment conegut pels gironins como a Casa de la Cultura de Girona, on era "Prefecto" (L'Hospici, nom popular que tenia, i que a l'any 1963, es va inaugurar el nou centre en el Puig d'en Roca, al barri de Fontajau, on encara hi és regit per Càrites).
Més tard va residí a la Casa Carles, una casa noble situada en la Plaça del Vi de Girona, al costat de l'Ajuntament i que l'últim de la saga familiar, Joan Carles i Ferrer en va fer donació al Bisbat de Girona, al morí a l'any 1921. Finalment els últims anys a Girona i abans de retornar com a missioner a la Casa Missió de Banyoles a l'any 1926, any que seria ordenat sacerdot, es va hostatjar en el Palau Episcopal de Girona, quan n'era bisbe el valencià Excm. senyor Josep Vila Martínez (1925-1932). Des dels seus inicis residencials a Banyoles i comarca, es va interessar amb passió per la lectura i recerca de documents de la història local. La seva missió pastoral li donava temps suficient per a poder dedicar moltes hores a la recerca d'informació històrica, no tan sols de la pròpia ciutat de Banyoles, sinó en altres poblacions de la comarca, tant en els arxius parroquials com els existents en cases pairal senyorials.
Però, la seva passió per la història també el va portar a visitar i estudiar documentació en altres entitats com els arxius del Bisbat de Girona, el Arxius de la Corona d'Aragó a Barcelona o els del Monestir de Montserrat. Fou un dels membres fundadors del "Instituto de Estudios Gerundenses". Aquesta tasca comarcal també li va permetre amb més èmfasi i durant els vint anys d'activitat pastoral (1926-1946), aplegà un gran nombre de documents, fitxes i notes històries, que havia recollit en les seves estades a diferents poblacions i sobre tot a Banyoles, coneixement que començaria a divulgar a partir de principis dels anys cinquanta.
Aquesta tasta no va poder completar-la amb tot el que tenia, ja que va morir prematurament el dia de la Mare de Déu del Carme, el 16 de juliol de 1955 als 53 anys, després d'una intervenció quirúrgica a l'hospital de Santa Caterina de Girona, en principi sense més importància, però que posteriorment en complicaria; va demanar, ésser traslladat a Banyoles ciutat natal, on hi va traspassar. La seva obra que va començar a publicar foren bàsicament llibres i articles en publicacions, tots ells basats en temes històrics comarcals i de costums pròpies de la terra. Posteriorment a la seva mort, han aparegut diferents obres pòstumes, la majoria editades per el Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, que fou l'entitat que Constans hi va confiar els seus treballs. Banyoles el recorda amb veneració com un bon capellà i un extraordinari apassionat de la història local, fet que gràcies a ell, Banyoles disposa d'un fons documental i del coneixement de llacunes històries que avui es coneixen, mercès al seu apassionat i perseverant treball. A la ciutat hi té dedicat el nom en una de les avingudes més transitades i animades de Banyoles, el passeig de Mossèn Lluís Constans que va des del giratori de confluència Avda. Països Catalans/Avda. La Farga, fins arribar al Passeig Darder junt a l'Estany de Banyoles.
+ INFORMACIÓ SOBRE BANYOLES
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: abril 2022 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |